El Ti Àngel Paella – Cronista i versador de Muro – (del temps de la 2ª República).
Muro, repetitivament ens hem trobat en un personatge que ha perdurat en la memòria, el Ti Angel Paella.
Al temps de la II República, Angel Castelló Torregrosa, de mal nom Angel Paella, tenia menys de 30 anys i treballava a la Fàbrica de les Caixetes de Muro, on es fabricava cartró i es feien caixes del mateix material. També feia hores extres treballant de xambitero, que és el nom que encara es coneix a Muro a la persona que treballava venent gelats de carrer en carrer.
Angel Paella era una persona molt popular i de carácter extravertit. Quan arribava amb el carret dels xambits, la gent li demanava que li cantara cançons o li diguera versets.
De fet, ens conten que entre cançons i versets, en sabia més de cent. De la memòria de la gent major ens ha arribat una minúscula part.
En acabar la Guerra Civil, Àngel, com tantissima gent, va haver de fugir de Muro. Va eixir amb els seus amics pel port d’Alacant a l’Alger i d’allà va passar a França on va morir pels anys 80. Quan poc abans de la seua mort va poder tornar de visita a Muro, la seua família ens conta que va dir: “Ara ja he vist el meu poble, ara ja puc morir en pau”.
Però Angel Paella no era músic, no tocava cap instrument, ell era únicament un versador. A partir de les músiques de moda i de les músiques populars, canviava les lletres i contava (i cantava) als seus veins la crònica d’un temps i d’una gent.
Les lletres d’Angel Paella retrataven un poble en cançons com Turballos capital o La Guarida, parlava dels seus amics com en la cançó Taranyina de Setla. Feia cançons que parlaven del futbol com la cançó Cafè Itan i en les seues cançons contava esdeveniments socials com el Xiu-la-li que vos cantarem. També va arribar a fer lletres de cançons publicitaries per a la empresa Olives El Campanar que va arribar a presentar en Alcoi sense cap exit, clar, la lletra deia:
Ja no vaig a ca les xiques
ja m’he deixat de fumar
són les olives rellenes
de la marca El Campanar
